Viatge al país dels blancs

Ousman Umar va arribar amb pastera al nostre país i avui és un referent de superació i d’ajuda a la formació de ghanesos. La seva experiència vital és una història colpidora sobre el llarg camí de migració que va haver de recórrer durant cinc anys per arribar a Barcelona. Reproduïm aquí i amb agraïment l’entrevista que li va fer la revista “Estrip”, el magazín que recull informació i divulga la feina que fan les associacions sense ànim de lucre de la ciutat de Vic i la comarca d’Osona.

 

Joan Turró.- Ousman Umar va ser a Vic per presentar un llibre molt colpidor. Està ple de dolor i de morts, però és la seva manera d’explicar al món que la seva fortuna com a supervivent és recordar aquells sacrificis i evitar que es repeteixin. Viu a Barcelona des de fa tretze anys i la seva obsessió és, a través de la seva ONG Nasco Feeding Minds, ajudar a la formació intel·lectual dels seus compatriotes ghanesos. Ousman és un apassionat en la seva campanya i en la seva lluita: “Després de descobrir que els blancs no són enginyers pel fet de ser blancs, sinó perquè han estudiat, vaig entendre que voler és poder”.

Has escrit el llibre “Viatje al País dels Blancs” (Rosa dels Vents, 2019).

Viatge al País dels Blancs recull una part de la meva vivència des que vaig sortir de Ghana l’any 2001 fins que vaig arribar aquí. Un viatge que va durar pràcticament cinc anys. Les meves experiències i vivències concretes em pertanyen a mi però, a través del llibre, vull retre homenatge a totes aquelles persones que han passat pel mateix i també aquelles que s’han quedat pel camí convertint-se només en números. Vull donar-los veu a tots.

És una necessitat explicar sobre tota aquesta gent que s’ha quedat pel camí?

Al llibre hi ha tot el que he viscut. Sóc conscient que no he arribat aquí perquè sóc el més fort o el més intel·ligent. Si no tot el contrari. Era el més petit del grup. He arribat aquí per pura casualitat i em sento com si m’hagués tocat l’Euromillones, la gran loteria. El fet d’estar viu, fa que tingui la gran missió de donar veu a totes aquelles persones amb històries com la meva. I, sobretot, treballar al país d’origen, perquè no hi hagi més víctimes que caiguin en aquesta trampa mortal.

Un dels teus testimonis, desconegut per molta gent, és que hi ha més morts al desert que al mar Mediterrani.

Perquè us en feu una idea… Vaig sortir amb un grup de 46 persones del meu país. Vam trigar gairebé tres setmanes a travessar el desert i només 6 vam arribar vius a Líbia. Això, sense comptar els cadàvers d’altres grups que anàvem trobant pel camí. El desert és un infern que no se’l mereix ningú. No vam arribar a menjar carn humana, però sí orinar per beure. L’infern no és allà dalt. És aquí a la terra i es diu desert.

També hi ha totes les màfies que s’aprofiten d’aquesta gent…

De bona gent i de dolenta, n’hi ha a tot arreu. És una lluita per a la supervivència, però portar un grup de persones pel desert sense tenir-ne coneixement és literalment un assassinat en massa. Això és el que fan els traficants de persones al nord d’Àfrica.

Quan arriba una pastera, ens fixem amb les mares que porten els seus fills en braços i pensem que s’ha pogut salvar una família, però la realitat és que aquestes dones són víctimes de violacions.

Les vivències d’aquest llibre em pertanyen a mi, però les tragèdies que relato pertanyen al continent africà. No hi ha cap dona que faci aquest trajecte sense ser violada. La gent es fixa amb la imatge de les dones amb els seus fills en braços, però no coneixen la història real que hi ha al darrere. A Líbia hi ha molta prostitució. Les dones es venen com si fossin cabres o gallines al mercat.

Fa uns quants anys que ets a Catalunya. Explican’s com et van acollir i el teu esperit de superació, que serveix d’exemple per a altres persones.

Pensava que els blancs eren enginyers o metges pel simple fet de ser blancs. Un cop vaig arribar a Catalunya vaig estar un mes i mig vivint al carrer, però vaig tenir la sort que una família em va voler acollir i van estar disposats a ser els meus tutors legals. Es van convertir en la meva família adoptiva, la meva família catalana. A partir d’aquí, vaig tornar a néixer. Vaig aprendre a llegir i escriure en català i castellà per aconseguir el graduat escolar. Després vaig fer batxillerat i vaig estudiar química a la Universitat de Barcelona. Volia entendre si la màgia negra és veritat (el meu pare biològic era xaman) o si les coses es poden explicar a través de la ciència. També vaig estudiar Relacions Públiques i Màrqueting i l’any passat vaig acabar el màster en direcció de Cooperació Internacional d’ESADE. Després de descobrir que els blancs no són enginyers pel fet de ser blancs, sinó que han estudiat, vaig entendre que voler és poder. És un dels meus lemes i l’intento transmetre als altres. No em considero una persona exitosa. Sóc un fracassat, però mai he perdut la il·lusió. Tal i com diu el filòsof Churchill: “L’èxit és una acumulació de fracassos sense perdre l’entusiasme”. Precisament la il·lusió és el que no he perdut mai.

Ets molt crític amb la cooperació, especialment amb com s’estan enfocant alguns tipus d’ajudes. Per això has creat l’ONG Nasco Feeding Minds.

El més important és l’eslògan Feeding Minds (alimentant ments). En aquesta societat hi ha una idea força estesa que donar arròs a l’Àfrica és ajudar al continent. Des del meu punt de vista, d’aquesta manera l’única cosa que s’aconsegueix és que l’Àfrica sigui dependent d’Occident. En canvi, si alimentem les ments, fem que la gent espavili i es puguin salvar ells mateixos. Això ho he demostrat des del 2012 fins ara. Vaig començar el meu projecte amb 850 alumnes i ara en són 11.000. Tenim resultats, fins i tot alguns dels nois que van començar, ara són professors en aquestes escoles. Ara són ells que ensenyen als altres. Crec que la solució és allà i no aquí. Sincerament, quan vaig començar al 2012 amb l’ONG, no m’esperava que arribaria a canviar tantes vides i que avui n’estaria parlant aquí. Per la meva escola han passat 11.000 nens sense rebre cap ajuda ni subvenció de l’administració. Ha estat possible gràcies a la col·laboració d’amics propers o persones que m’han conegut i han decidit col·laborar amb el meu projecte, i de la meva pròpia butxaca. També he escrit aquest llibre (Viatge al País dels blancs) per donar veu a aquestes persones i recaptar diners per sostenir aquestes 19 escoles que tenim actualment a Ghana. No l’he escrit per fer-me famós. Ara, el projecte s’ha fet molt gran i se me’n va de les mans i no el puc sostenir sol. Necessito ajuda econòmica per poder pagar als professors. Precisament aquest és un dels motius pels quals he decidit escriure aquest llibre.

Hi vas sovint, a Ghana?

Hi vaig bastant amb la meva ONG. Hi vaig anar al febrer per obrir noves escoles i a l’estiu hi tornaré a anar acompanyat de voluntaris. A part de l’ajuda econòmica per mantenir l’ONG, ens fan falta voluntaris que vulguin viatjar amb nosaltres per aportar el seu granet de sorra. A través de la nostra pàgina web (www.nascoict.org), qui vulgui es pot apuntar per viatjar personalment amb mi i el meu germà (ell porta l’ONG a Ghana) per ensenyar-los la realitat d’allà i entendre els problemes i dificultats que hi ha en aquest país, perquè entenguin la motivació de molts ghanesos per sortir d’allà, per emprendre un viatge tan arriscat com travessar el desert i el mar.

Dius que és impossible ajudar una persona sense conèixer-la, també ho és entendre que l’Àfrica no és un país?

No! En absolut. Em fa molta gràcia, perquè tothom parla de l’Àfrica com si fos un únic país mentre que l’Àfrica és un dels continents més grans del món (54 països). I cadascun d’aquest països és un món. Pensar en l’Àfrica com un país és una gran falta de respecte. Allà hi ha una important falta de formació i informació, però aquí també n’hi ha una mica.

 

Viaje al País de los Blancos

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *