Autoajuda per a companys refugiats

La història del poeta Li-Young Lee (Jakarta, Indonèsia, 1957) no està exempta de sofriment. El seu pare, que va ser metge personal de Mao Zedong, es va veure obligat a fugir del país després d’una baralla amb el llavors president del Partit Comunista de la Xina. La família es va refugiar a Indonèsia, on la seva condició de xinesos i les seves influències polítiques i espirituals no van ser ben rebudes. Allí, enmig d’un sentiment de rebuig creixent envers la comunitat xinesa, el seu pare va ser empresonat i torturat. Després d’un viatge de cinc anys que els va portar a Hong Kong primer i al Japó després, al 1964 la família es va establir definitivament als Estats units.

A “Behind my eyes”, un dels seus llibres de poesia, Lee reflexiona sobre la seva història familiar a través de meditacions, pregàries, amors i morts. “Self-help for fellow refugees” és un dels vint-i-dos poemes que componen el llibre, una obra que recorda l’empresonament del seu pare i les conseqüències doloroses que va comportar per a la família.

 

SELF-HELP FOR FELLOW REFUGEES

 
If your name suggests a country where bells
might have been used for entertainment

or to announce the entrances and exits of the seasons
or the birthdays of gods and demons,

it’s probably best to dress in plain clothes
when you arrive in the United States,
and try not to talk too loud.

If you happen to have watched armed men
beat and drag your father
out the front door of your house
and into the back of an idling truck
before your mother jerked you from the threshold
and buried your face in her skirt folds,
try not to judge your mother too harshly.

Don’t ask her what she thought she was doing
turning a child’s eyes
away from history
and toward that place all human aching starts.

And if you meet someone
in your adopted country,
and think you see in the other’s face
an open sky, some promise of a new beginning,
it probably means you’re standing too far.

Or f you think you read in the other, as in a book
whose first and last pages are missing,
the story of your own birthplace,
a country twice erased,
once by fire, once by forgetfulness,
it probably means you’re standing too close.

In any case, try not to let another carry
the burden of your own nostalgia or hope.

And if you’re one of those
whose left side of the face doesn’t match
the right, it might be a clue

looking the other way was a habit
your predecessors found useful for survival.
Don’t lament not being beautiful.

Get used to seeing while not seeing.
Get busy remembering while forgetting.
Dying to live while not wanting to go on.

Very likely, your ancestors decorated
their bells of every shape and size
with elaborate calendars
and diagrams of distant star systems,
but with no maps for scattered descendants.

And I bet you can’t say what language
your father spoke when he shouted to your mother
from the back of the truck, “Let the boy see!”

Maybe it wasn’t that language you used at home.
Maybe it was a forbidden language.
Or maybe there was too much screaming
and weeping and the noise of guns in the streets.

It doesn’t matter. What matters is this:
The kingdom of heaven is good.
But heaven on earth is better.

Thinking is good.
But living is better.

Alone in your favourite chair
with a book you enjoy
is fine. But spooning
is even better.

AUTOAJUDA PER A COMPANYS REFUGIATS

 
Si el teu nom suggereix un país on les campanes
Poden haver-se utilitzat com a diversió

o per anunciar les entrades i sortides de les estacions
o els aniversaris de déus i diables,

potser és millor que vesteixis de paisà
quan arribis als Estats Units,
i miris de no parlar gaire alt.

Si has vist a homes armats
colpejar i arrossegar el teu pare
fins la porta principal de casa teva
i pujar-lo al darrere d’un camió
abans que la teva mare t’agafés
i enterrés la teva cara entre els plecs de la seva faldilla,
tracta de no jutjar a la teva mare amb massa duresa.

No li preguntis què pensava que estava fent
desviant els ulls d’un nen
allunyant-los de la història
i del sofriment humà.

I si coneixes algú
al teu país d’adopció,
i creus veure un cel obert a la cara de l’altre,
la promesa d’un tornar a començar,
probablement vulgui dir que n’estàs massa lluny.

O si creus que llegeixes en l’altre, com en un llibre
al què li falten la primera i l’última pàgina,
la història del teu propi lloc de naixement,
un país esborrat per dues vegades,
una pel foc, una altra per l’oblit,
probablement signifiqui que n’estàs massa a prop.

En qualsevol cas, tracta de no deixar que un altre porti
la càrrega de la teva pròpia nostàlgia o esperança.

I si ets un d’aquests
a qui el costat esquerre de la cara no s’iguala
amb el de la dreta, podria ser una prova

mirar cap a un altre costat era un hàbit
que els teus predecessors van creure útil per a la supervivència.
No et lamentis per no ser agraciat.

Acostuma’t a veure-hi mentre no hi veus.
Esforça’t a recordar mentre oblides.
Mata’t per viure encara que no vulguis seguir endavant.

És molt probable que els teus avantpassats decoressin
campanes de totes les formes i mides
amb calendaris elaborats
i diagrames de sistemes estel·lars distants,
però sense mapes per als descendents dispersos.

I aposto a que no pots dir en quina llengua
parlava el teu pare quan li va cridar a la teva mare
des del camió, “Deixa que el nen ho vegi!”

Potser no era aquest, el llenguatge que usàveu a casa.
Potser era un llenguatge prohibit.
O potser hi havia massa cridòria
i plor i soroll d’armes als carrers.

Tant se val. El que importa és això:
El Regne del cel és bo.
Però el cel a la terra és millor.

Pensar és bo.
Però viure és millor.

Sol a la teva cadira preferida
amb un llibre que t’agrada
està bé. Però una abraçada reconfortant
és encara millor.

 

Fragment de “Refugees”, una obra de Jiang Zhaohe.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *