Arribada

L’escriptora porto-riquenya Judith Ortiz Cofer (Hormigueros, Puerto Rico, 1952 – Louisville, GA, Estats Units, 2016) és considerada un dels principals exponents de l’experiència dels porto-riquenys a la societat nord-americana. Va arribar a l’Amèrica continental amb només quatre anys. Es va mudar amb la seva família a una casa a Paterson, Nova Jersey. El seu pare acabava d’unir-se a la marina i li havien assignat un lloc a la drassana naval de Brooklyn. Tot i que es va veure obligada a aprendre anglès ràpidament per ajudar la seva mare, Cofer tornava a Puerto Rico periòdicament quan el seu pare es feia a la mar.

Així les coses, la sensació de doble identitat comuna en tants immigrants va marcar especialment algú que va poder viatjar amb relativa facilitat entre la seva terra natal i la d’adopció. Com ella mateixa escriu, “Sóc un compost de dos mons. Vaig viure entre expectatives contradictòries: les pressions del meu pare perquè em familiaritzés amb l’idioma anglès i els costums anglosaxons, i de la meva mare perquè no oblidés d’on veníem”.

“Arrival”, un poema de la seva col·lecció de “Reaching the Mainland” (1995), és un bon exemple de l’habilitat de Cofer per transmetre lúcidament els aspectes més impactants de l’experiència de l’immigrant.
 
 

ARRIVAL

When we arrived, we were expelled like fetuses
from the warm belly of an airplane.
Shocked by the cold, we held hands as we skidded
like new colts on the unfamiliar ice.
We waited winter in a room sealed
by our strangeness,
watching the shifting tale of the streets.
Our urge to fly toward the sun
etched in nailprints like tiny wings
in the gray plaster of the windowsill.
We hoped all the while
that lost in the city’s monochrome
there were colors we couldn’t yet see.

ARRIBADA

Quan vam arribar vam ser expulsats com fetus
del càlid ventre d’un avió.
Commocionats pel fred, ens agafàvem de la mà mentre
relliscàvem com cries de cavall sobre el gel desconegut.
Vam esperar que passés l’hivern en una habitació,
tancats en la nostra estranyesa,
veient com de diferent era la vida als carrers.
El nostre desig de volar cap al sol
quedava gravat en les senyals de les ungles, com petites
ales, al guix gris de l’ampit de la finestra.
Durant tot aquest temps esperàvem que,
perduts en el monocrom de la ciutat,
hi hagués colors que encara no podíem veure.

 

Immigrants porto-riquenys arribats a l’aeroport de Newark, NJ. Abril de 1947. Foto de Dick DeMarisca.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *